A work with Eulàlia Rovira

In the summer of 2012 the hangover of the Olympic games took place in London and the mediatized melancholy of the Olympics 92 caught Barcelona.

This project focuses its gaze in the Barcelona’s investment in dozens of public sculptures. Quoting the mayor of that moment, Pasqual Maragall, the idea was to “monumentalize the periphery”, so they installed many sculptures made by local and international artists. This way they helped to transform the whole city into what it is now, from the industrial city it used to be to its completely terciarization.

With a plastic bag full of fireworks and a lighter we visit these sculptures to celebrate their birth two decades ago, when an optimistic sensation used to cover them and the whole city thanks to the new democracy and the big investments that the area was receiving. As a result of these visits here is a series of collages with the same photograph in the 5 different tones of the Olympics, of the sculptures accompanied by a sparkler fountain. But its flames are too small to get any attention and the sunlight demystifies the look of the celebration. Next to the collages there is an office desk that remind us the bureau of a politician, as if it was the piece of 1992 in a museum of history. Above the desk, a computer of that time, a cup of coffee with Miró’s painting in it, a picture of two skyscrapers and three models of the real sculpture that, moved by an engine, fall and recover as if they were bowing to someone or fainting.

ENG//

Installation
Office materials, desk and moving sculptures.
150 x 70 x 120cm
2012

CAT//

Instal·lació
material d'oficina, despatx i escultures mòbils.
150 x 70 x 120cm
2012

L’estiu del 2012 va finalitzar amb la ressaca dels Jocs Olímpics a Londres i la melancolia mediatitzada del 20è aniversari de las Olimpíades 92 a Barcelona.

Aquest projecte focalitza la mirada en la inversió a la ciutat de Barcelona en dotzenes d’escultures públiques que es van erigir en vistes del gran esdeveniment. Amb la idea verbalitzada per l’alcalde Maragall de “monumentalitzar la perifèria”, un gran nombre d’escultures fetes per artistes locals i internacionals d’ampli reconeixement foren cons-
truïdes ajudant a la transformació que la ciutat va patir, de model industrial a la seva absoluta terciarització. Amb una bossa plena de petards i una metxa visitem a aquelles escultures per a celebrar el seu naixement fa dues dècades, quan una mirada optimista les cobria a elles i a tota la ciutat per l’estrenada democràcia i les grans inversions.

El resultat es una sèrie de collages fotogràfics de 5 tons (els 5 colors olímpics) de la escultura amb la font artificial retratant la festivitat, on las flames son massa dèbils y la llum diürna desmitifica l’espectacle. Al costat de les fotos una instal·lació d’una taula de despatx com a musealització d'aquest espai des del que en 1992 s’hauria decidit quines escultures s'instal·laven. Les miniatures de las estàtues, accionades por un motor, cauen i es tornen a repondre, como si es desmaiaren o ens saludaran de manera exagerada.

ESP//

Instalación
material de oficina, despacho y esculturas moviles.
150 x 70 x 120cm
2012

El verano de 2012 acabó con la Resaca de los Juegos Olímpicos en Londres y la melancolía mediatizada del 20 aniversario de las Olimpiadas 92 en Barcelona.

Focalizamos la mirada en la inversión en la ciudad de Barcelona en docenas de esculturas públicas que se construyeron en vistas al gran evento. Con la idea acuñada por el alcalde Maragall de “monumentalizar la periferia”, un gran número de esculturas hechas por artistas locales e internacionales fueron construidas ayudando a la transformación que la ciudad padeció del modelo industrial a su absoluta terciarización. Con una bolsa llena de petardos y una mecha visitamos a esas esculturas para celebrar su nacimiento dos décadas atrás, cuando una mirada optimista las cubría a ellas y a toda la ciudad por la recién estrenada democracia y las grandes inversiones.

El resultado es una serie de collages fotográficos de 5 tonos (los 5 colores olímpicos) de la escultura con la fuente artificial retratando la festividad, donde las llamas son demasiado débiles y la luz diurna desmitifica el espectáculo. Al lado de las fotos una instalación de una mesa de despacho como la musealización de ese espacio des del que en 1992 se hubiera decidido que esculturas se instalaban. Las miniaturas de las estatuas, accionadas por un motor, caen y se vuelven a reponer, como si se desmayaran o nos saludaran de manera exagerada.